Discerniment, què és?
«Sovint hem tingut aquesta experiència: triar una cosa que ens semblava bona i, en canvi, no ho era. O saber quin era el nostre veritable bé i no escollir-lo. L’home, a diferència dels animals, es pot equivocar, pot no voler triar correctament. La Bíblia ho demostra des de les primeres pàgines. Déu dona a l’home una instrucció precisa: si vols viure, si vols gaudir de la vida, recorda que ets una criatura, que no ets el criteri del bé i del mal, i que les eleccions que facis tindran una conseqüència, per a tu, els altres i per al món (cf. Gn 2,16-17); pots fer de la terra un magnífic jardí o la pots convertir en un desert de mort. Un ensenyament fonamental: no és casualitat que sigui el primer diàleg entre Déu i l’home. El diàleg és: el Senyor dona la missió, has de fer això i això altre; i l’home a cada pas que fa ha de destriar quina decisió prendre. El discerniment és aquesta reflexió de la ment, del cor que hem de fer abans de prendre una decisió.
El discerniment és esgotador però indispensable per viure. Requereix que em conegui a mi mateix, que sàpiga què és bo per a mi aquí i ara. Sobretot requereix una relació filial amb Déu. Déu és Pare i no ens deixa sols, sempre està disposat a aconsellar-nos, animar-nos, acollir-nos. Però mai no imposa la seva voluntat. Per què? Perquè vol ser estimat i no temut. I Déu també vol que siguem fills i no esclaus: fills lliures. I l’amor només es pot viure en llibertat. Per aprendre a viure cal aprendre a estimar, i per això cal discernir: Què puc fer ara, davant d’aquesta alternativa? Que sigui un signe de més amor, de més maduresa en l’amor. Demanem a l’Esperit Sant que ens guiï! Invoquem-lo cada dia, especialment quan hàgim de prendre decisions.»
Extracte de la primera catequesi sobre el discerniment del Papa Francesc.
