Pots anar a casa, als seus braços
L’Any de la Misericòrdia ha acabat, però això no vol dir que Déu ha deixat de ser una font d’insondable misericòrdia divina. De fet, mentre aquest temps d’Advent preparem el nostre cor per al Nadal, Ell ens va recordant una cosa important: la seva misericòrdia no falla mai.
El Fill Pròdig
Tots coneixem la història del Fill Pròdig, va perdre l’herència del seu pare perseguint el pecat i el seu propi desig, fins que les seves decisions el van deixar sol i trencat. L’abraçada prompta del seu pare ens mostra que Déu, com aquest pare misericordiós, està sempre disposat a perdonar-nos. El nostre Pare celestial anirà corrent a trobar-se amb nosaltres si fem un petit pas de fe vers Ell.
Però hi ha un detall sobre aquesta història que solem passar per alt: el retorn del fill no era plàcid. No sabia el que passaria si tornava a casa. Ja no sabia qui era ell per al seu pare, o si algun dia el voldria acceptar de nou com a fill. El despertar d’aquest fill a la crida del retorn no era un moment de pau i claredat, sinó més aviat de desesperació: no li quedava res. Es va adonar que el camí en què estava només el portaria a la seva destrucció.
El viatge de retorn era, de ben segur, aterridor, ple de desesperació i incertesa. La tornada a casa no era fàcil, però el fill pròdig no tenia altres opcions.
Potser no és el que s’espera d’una història ideal, tornar per què no et queda res més, però de fet, és precisament aquesta desesperació amb la qual ens podem sentir identificats.
Tornar a casa
Quan ens extraviem, no estem bé. I quan finalment ens decidim a tornar a casa – a Crist- fa mal. Ens dol molt. Ens sentim sols i insegurs, després d’haver vagat lluny de la mirada del nostre Bon Pastor. El camí de retorn pot semblar ple d’incerteses: Déu ens acceptarà? Podrem trobar el camí de tornada? Estem ja massa lluny? Per on i com comencem?
Però si ens hem perdut com el fill pròdig, no tenim per què romandre d’aquesta manera. I no s’ha de tenir tot resolt, ni entendre-ho tot. N’hi ha prou amb saber que necessitem a Déu per salvar-nos. No importa com desesperada i temorosa que sigui la tornada, anar-hi és suficient per ser acollit pels seus braços.
Déu ha demostrat una vegada i una altra que sempre hi és. Ell no va enlloc. Per què, doncs, ens fa tanta por el camí que tenim al davant? No sabem que Ell estarà esperant-nos al final de la jornada, sens falta? Més encara, no sabem que està amb nosaltres mentre caminem cap a casa guiant els nostres passos? La distància no hi fa res.
Preparar el Camí
Aquestes setmanes ens proposen un repte: preparar els nostres cors per a la vinguda de Crist. Com llegim en el primer diumenge d’Advent, l’Església anuncia una crida a la lluita: “Despullem-nos, doncs, de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum” (Romans 13,12).
Advent no és temps per a la comoditat. És un moment de lluita, un temps per deixondir-nos i triar a Déu, cada dia, no importa com en sigui de difícil o quantes vegades ens desviem. Estem buscant la perfecció, no en nosaltres mateixos, sinó només en Crist.
Potser estàs perdut en aquest moment. Potser no tens ni idea de com trobar el camí de nou. Però si saps -una sola cosa- que estàs trencat i necessites un Salvador, Déu s’encarregarà de la resta.
Vés a casa. Troba repòs. No necessites tenir-ho tot, només necessites el nom de Jesús als llavis.
Vine, oh vine Emmanuel!
Article original de Lifeteen
Imatge “El retorn del fill pròdig” de Rembrandt, de Wikimedia Commons
No Comments